Cooperar en Educació Física?

En aquest article faré una reflexió sobre algunes de les coses que em passen pel cap quan penso en educació física cooperativa.

Primer potser parlar d’on prové el meu interès per ella. Doncs de les ganes de prova coses noves,de no quedar-me amb el que he fet sempre, i de les meves dues parelles, la de feina i la de casa, que resulta que es van apuntar a un curs d’educació física cooperativa juntes. Un cop fet, tot va canviar, allò els va obrir nous horitzons i em van arrossegar a provar allò tan genial que havien fet. I, resulta que en ganxa.

D’allò en fa 5 anys, ara els dubtes del principi (que més endavant us descric), són simplement, incerteses d’allò que no coneixes i poc a poc vaig impregnant la meva forma de ser educador d’una filosofia que ara mateix és per mi, indispensable .

Jo entenc  la cooperació com un procés( i no com el producte), és quelcom aplicable a qualsevol moment o activitat, és diàleg, és anar posant contínuament gotes dins el got de l’alumne per desenvolupar, bàsicament, dues de les competències bàsiques més importants: la que ens permet viure i conviure amb els altres, social i ciutadana; i la que ens proporcionarà creixement personal en l’àmbit que vulguem en un futur, aprendre a aprendre.

El meu procés de transformació com a mestre ha estat, com he dit, ple de dubtes, amb fracassos i èxits, però sobretot m’ha ajudat a desenvolupar una educació física (al meu entendre) on l’alumne i el seu procés d’aprenentatge són inclosos sigui quin sigui el nivell, el ritme o les capacitats, ja que ells són el centre.

DUBTES inicials

dubtesEls alumnes xerren molt, però on milloren? L’evolució existeix en tots els casos. Pot donar-se el cas que. Per aquells que ja dominen l’activitat, se’ls fa indispensable revisar contínuament el que saben per poder-ho explicar (passar del no-sé-que-sé al sé-que-sé) als companys que tenen més dificultats. I aquells que no dominen, tenen un camí tan gran per recórrer que la millora està assegurada, i reben els estímuls dels companys, aprenent dels teus iguals, sempre és més fàcil. A més a més, el diàleg que es produeix, és l’autèntic aprenentatge i la forma de desenvolupar les competències d’aprendre a aprendre i social i ciutadania.

Aquell tipus d’alumnat que distorsiona queda amagat dins el grup o bé acaba fent treballar malament al grup. Que funciona amb les metodologies habituals? Quan el castiguem fora de classe, aprèn algo (si més no, no molesta) i quan crida l’atenció davant el silenci de la classe, aporta algo. Doncs perquè no provar, una metodologia on seran els companys amb qui es repartiran la feina (i no serà el pesat del profe), on podran tenir importància les seves aportacions i on estarà inclòs dins un petit grup que dependrà també del que ell faci per assolir l’objectiu? Es sentirà important, estarà només en petit grup, tindrà les feines que es pactin amb els altres, agafarà responsabilitat.

I la competició què? En les nostres classes la competició segueix existint, en els esports d’oposició bé has d’enfrontar-te a un altre. El fet és convertir l’objectiu. Deixar de banda guanyar i arribar fer allò que més ens  convingui per la millora personal i de l’equip, de manera que si es guanya bé i si es perd haguem millorat el màxim possible.

 

FRACASSOS

fracas

He començat i no hi ha manera. El diàleg és una habilitat que no és fàcil de dominar, només cal veure els polítics o els claustres de moltes escoles que són un galliner i on costa que s’escoltin uns als altres. Aquesta és la base, escoltar el que diu l’altre i no voler imposar la teva raó, pensant que és absoluta. Això, evidentment, requereix temps i pràctica, però l’alumnat és molt més flexible del que pensem i s’adapten.

No tinc temps d’omplir l’avaluació del dossier. He creat un superdossier per cada sessió amb un munt d’aspectes motivacionals i d’autoavalaució, coavaluació o avaluació de la feina del grup. He acabat descobrint que el més important de l’avaluació és la reflexió que l’alumne fa sobre l’acció, i que és això el que provoca aprenentatge. Si aquesta reflexió és en grup aporta el plus dels companys. Així que, no cal buscar la fórmula definitiva, sent capaç de provocar reflexió en els alumnes i reformulació de les accions per fer-les millor ni ha prou.  Una de les moltes formes de fer-ho: el dossier de treball senzill.

ÈXITS

exits-cooperatiusL’alumnat té una flexibilitat molt gran, en tots els sentits i això afavoreix el nostre treball. Amb el pas del temps vas veient que molts dels problemes del principi ja no existeixen, s’han habituat a parlar, a pactar tasques, a revisar i millorar accions, a organitzar-se i realitzar les feines assignades, amb participació de tots, acceptant les capacitats de tots siguin quines siguin… això per mi no té preu. Evidentment, que no tot són flors i violes, però creure en el que fas és bàsic i tinc la sort, com he dit al principi d’estar envoltat de gent que també creu en l’educació física cooperativa i tot és molt més fàcil.

LA MEVA EDUCACIÓ FÍSICA COOPERATIVA

Finalment, exposar el que jo intento transmetre en les sessions de l’àrea d’educació física:

  • Diàleg intergrup i el pacte constant. Per realitzar les tasques tots hem d’estar-hi d’acord i tots hem de poder-les realitzar en el màxim grau personal. Així que cal conèixer i acceptar les possibilitats pròpies i les dels altres, alhora que construir accions inclusives on tots aportem i tots evolucionem.
  • Avaluació constant de les accions individuals i de grup, per buscar noves maneres de fer, i millorar les properes execucions.
  • Fer que l’alumnat cregui que la seva millora, afecta al grup, fent-lo crèixer. I que qualsevol millora de l’equip o d’algun membre del grup, desenvolupa algun aspecte seu.
  • Interiorització del concepte compromís personal i de grup, fent molt visibles les conseqüències de mantenir-los o trencar-los.

Des que estic treballant amb aquesta filosofia, he pogut observar com l’aprenentatge cooperatiu és una forma d’incloure capacitats diferents entorn un mateix objectiu, ja que la interdependència positiva i la responsabilitat individual i grupal  fan que les diferències siguin vistes com a possibilitats no com a barreres.

Segurament , la fórmula no s’acull als canons definits per Johnson y Johnson (1997) y Johnson, Johnson y Holubec (1999), però si que aporta als alumnes el valor de la cooperació, a partir del treball de diàleg, acceptació dels altres, assoliment de responsabilitats individuals i grupals i la lluita per assolir de la millora manera possible un objectiu comú.

Xevi López

Mestre d’Educació Física i Entrenador de Bàsquet.

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *