Aturem la llei de la selva

Fa uns anys, veient com a entrenador de categories de formació com funcionava el món del bàsquet per a nens menors d’edat, reflexionava en un article sobre el concepte de pedrera al món de l’esport (Què és la pedrera? L’autèntica veritat). Doncs bé, després d’aquest temps, he comprovat com la tendència dels clubs de bàsquet de fitxar nens no només s’ha mantingut sinó que s’ha potenciat, arribant a desfer-se equips fins i tot en edat premini per aquest motiu.

basketball-1602392_1280

No entraré, altre cop, a analitzar la situació ni a debatre si els culpables són uns pares cada cop més disfressats de mànagers dels seus fills en lloc d’adults realistes com convindria o bé uns clubs amb un afany de protagonisme i de fama absolutament desaforats. Però la situació final és que ens trobem amb unes víctimes, els nens (recordem, nens), que canvien de club de forma constant i perden més i més temps recorrent desenes de quilòmetres per fer el que els agrada, jugar a bàsquet. I em consta que això passa també al món del futbol (segurament de forma encara més acarnissada) i probablement també en altres esports.

El que hauríem de pensar ja, doncs, és en intentar trobar solucions. Vist que el codi ètic implementat fa uns anys no ha tingut resultats, crec els toca a Federacions, Consejos i organismes varis encarregats de dirigir aquest món amateur, assentar-se i acordar amb els clubs noves formes d’intentar aturar i controlar el món de la selva en que s’ha convertit tot això. Sé que no és fàcil, més si s’han de conjugar els factors legals afegits tan farragosos, com llibertats personals, etc., però crec que estem arribant a un punt surrealista i fins i tot diria que fastigós. Però estic segur que poden sorgir noves idees i fórmules que facin canviar aquesta tendència i tornin a fer d’aquest esport de base un món més sa.

Espero, doncs, pel bé dels clubs i del bàsquet en general però sobretot dels nens, que aquests organismes s’adonin de lo greu de la situació i tinguin ganes de posar-s’hi de veritat.

Albert G. Samaranch

Entrenador de Bàsquet

Acepta todos los lados de las cosas

Todos somos conscientes que las situaciones que vivimos diariamente tienen diferentes lados, caras. Aunque seguramente no todos somos conscientes de cómo realmente son todos esos lados. Normalmente nos quedamos con el lado bueno y el lado malo. En función de cada uno y de la actividad, daremos más peso a uno o a otro. Aunque es bastante habitual tratar de eliminar el lado malo.

3527395408_46de4a7aa5

Siempre existen diferentes lados. Seguramente tanto buenos como malos, aunque seguramente el etiquetarlos sea el primer error que muchos cometen. Estamos habituados a hablar y oír hablar de ellos. En la excelente película “El lado bueno de las cosas” miran de mostrar que en toda situación, hay algo de positivo. También lo encontramos en el primer libro de Anxo Pérez, “Los 88 peldaños del éxito”, cuando nos habla sobre aceptar la base del cubo. Me parecen dos buenos ejemplos, distintos entre sí, pero que muestran de forma clara la clave de todo esto.

Nos gusta etiquetar las cosas. Y las que no nos gustan tratamos de cambiarlas, borrarlas, eliminarlas… Ya he dicho antes que probablemente este sea el primer error. Básicamente lo es porque te enfocas en juzgar esa actividad. Al juzgarla, muchas veces se maximiza todo y lo que no te gusta buscas cambiarlo. Y si es posible lo más rápido que puedas. Así que reaccionas lo más rápido posible y posiblemente de la forma más precipitada posible. Es posible que alguna vez te salga bien. Pero cuando no es así, fácilmente las emociones negativas que ese juicio ha despertado en ti, son más profundas.

¿Entonces qué puedo hacer? Aceptar todo lo que envuelve a tus decisiones y tus acciones. Todo lo que hagas genera diferentes resultados, esos lados o caras que comentamos. Descúbrelos, conócelos y acéptalos para así poderlos disfrutar y ver que existen lados de todo tipo y todos ellos te enseñan, te hacen una persona mejor.

Pero sobre todo, te hacen una persona que puede saborear mucho más todo lo que hace. Disfrutarlo de forma natural. Toda decisión, toda acción afecta a algo. Para que eso no pase, no tendrías que hacer nada. Esta opción no me convence. Prefiero aceptar lo que pase y disfrutar de todos esos lados aprendiendo de ellos.

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5

En el nostre vol quins són els nostres ocellots i els nostres monitors?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull continuar amb la metàfora de volar i plantejo una pregunta que després haurem d’explicar: en el nostre vol quins són els nostres ocellots i qui són els nostres monitors? 

buitres

Si recordes estàvem parlant d’un regal que em van fer d’un vol en parapent… El vol va ser impressionant sobretot per la sensació d’anar penjat d’uns fils i per les vistes de tota la zona. En un principi ens vam dirigir cap a un grup de voltors que hi havia per la zona. Potser hi havia una quinzena. Ens vam apropar bastant i la veritat és que aquests ocellots volant a prop nostre i amb les ales ben esteses fan força respecte.

A la vida també ens passa el mateix. A vegades trobem ocellots que potser de lluny ens poden arribar a enganyar però de prop resulten un perill per assolir els nostres objectius, per posar en pràctica els nostres valors… En definitiva per ser la nostra millor versió. Descobrir quins són els nostres ocellots és d’una gran importància perquè tots ens tenim

guiaEl vol va continuar i vam pujar uns quants metres més i ens vam posar de cara a la muntanya de l’Aneto. La veiem perfectament; així com tots els altres pics que l’envolten. L’airet fresc es feia notar i la tensió per un vol d’aquestes característiques també. Però al costat tenia el monitor que mostrava en tot moment un domini total de la situació: dirigint el parapent, fent fotografies amb una mà i conduint amb l’altra, buscant i trobant les corrents d’aire calent, apropant-se als voltors amb tota calma i tranquil·litat… 

Per això si abans parlàvem dels ocellots, ara diria quins són els nostres monitors (guies), les nostres ajudes, els nostres protectors. I aquí podem distingir persones, situacions, lectures, institucions… 

El resum a la teva millor versió d’avui el podem fer en tres idees: 1a descobrim quin són els nostres ocellots i quins els nostres monitors; 2a allunyem-nos dels ocellots; 3a apropem-nos als monitors.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (18:55- 23:40)

Albert Valldosera

Coach

Dando lecciones. La prepotencia formadora

A lo largo de mi vida he asistido a cursos, seminarios, talleres y otros tipos de formaciones de forma continua. Sigo haciéndolo pero ahora además también los ofrezco. Desde el lado de asistente, nunca he aguantado a los formadores que actúan como si lo supieran todo. Ellos o ellas son la verdad, las auténticas eminencias sobre el tema.  Desde el lado formador, el respeto por los asistentes es máximo y básico en mi forma de actuar. Algo que por desgracia he echado de menos en numerosas ocasiones como asistente.

Es algo que nunca he entendido. La necesidad de alguno de mirar de quedar por encima, de menospreciar al que ha ido al curso a saciar su curiosidad o aprender. Incluso puedo llegar a  entenderlo en parte en auténticos expertos reconocidos en algunos ámbitos. Pero en formaciones concretas que se basan en aspectos generales en los que los contextos pueden marcar diferencias o las opciones de aplicación son múltiples, no lo entiendo.

military-662863_1280

Más si cabe cuando vas a una de esas formaciones de forma obligada. En esos casos, encontrarte con un prepotente delante faltándote al respeto puede ser ya la gota que colme el vaso. Cuando te tratan como si uno no fuera un profesional en su sector… puede pasar cualquier cosa.

No sé cuál es el objetivo de los que actúan así. Esos formadores que piensan que su verdad es la única verdad y que deben demostrarlo para dejarlo claro. Mostrar su superioridad por encima de todo, por encima del que está delante, por encima del que ha pagado…

Por suerte, decido a qué formaciones asistir para evitar en la medida que puedo a estos personajes. Me queda mucho por aprender pero yo decido cómo y con quien hacerlo. Mi tiempo es mío y decido con quien lo comparto. En las últimas formaciones que he hecho, he actuado así y son de las que más contento estoy.

Y como formador tengo claro que las personas que han decidido libremente asistir a mis formaciones se merecen lo mejor que les pueda dar. Empezando por un respeto máximo a su persona y a todo lo que representan. No voy dando lecciones a nadie. Pienso que los que lo hacen, pierden la opción de recibir aprendizajes desde la otra parte. Y yo no me cierro a aprender que es una de las cosas que más me gusta.

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5

Quins pensaments ens ajuden a enlairar-nos o ens ensorren i ens tiren per terra?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar una pregunta que ens porti al discerniment: quins pensaments ens ajuden a enlairar-nos o al contrari, quins pensaments en ensorren i ens tiren per terra? 

La setmana passada parlàvem de volar i aquesta setmana vull continuar parlant d’una altra experiència semblant. Va ser fa un temps que em van fer un regal d’aquells que no s’obliden. Em van regalar un vol en parapent i l’experiència va ser molt bonica. 

parapentered

Vam començar a pujar amb un jeep cap el cim d’una muntanya; la pujada va durar uns tres quarts d’hora. Un cop a dalt el monitor va desplegar el parapent en una zona de pendent de la muntanya. Després ens vam vestir per l’ocasió amb un “mono” i un casc.

Tot seguit el monitor em va donar les instruccions i em va explicar què faríem durant el vol. Quan ell m’avisés havia de caminar dos o tres passes endavant, així s’unflaria el paracaigudes i s’aixecaria amb la força del vent; després havia de cedir cap en darrera dos o tres passes més i quan ell em digués podia començar a córrer.

Així ho vam fer, i a la cinquena passa ja estàvem volant. Quina sensació més bonica. Primer a uns vint o trenta metres del terra i després gràcies a les corrents d’aire calent vam arribar quasi a 3000 metres sobre el nivell del mar i pujant a 9 metres per segon.

Aquestes corrents d’aire calent diria que són aquells pensament i aquelles actituds que en tiren amunt i que ens ajuden a ser lliures i a superar els obstacles. Poso alguns exemples. Ho faré amb tres frases que ens poden ajudar:

  1. Un error no és un fracàs, és tan sols una oportunitat per millorar. Així els errors els podem entendre com una resposta, com a indicadors que hem de canviar les nostres actuacions per aconseguir els objectius que ens proposem. Els errors poden ser elements motivadors per replantejar-nos les estratègies que utilitzem i, si convé, els objectius que ens hem proposat.
  1. Les paraules i els pensaments tenen poder. Allò que pensem de nosaltres mateixos, de manera conscient o inconscient, condiciona les nostres emocions i determina les nostres conductes i per tant influeix directament en la resposta que obtenim dels altres o en el nivell d’èxit dels objectius que ens hem marcat. Tenir pensaments positius és la clau per millorar personalment i professionalment.
  1. El mapa no és el territori. La representació de la realitat és tan sols, “una representació”, no la realitat en si mateixa. Perquè cada persona, davant d’una mateixa experiència o fet, es construeix el seu propi (i original) mapa en funció de les seves percepcions, creences i experiències prèvies. Per tant, cada persona actua en funció del seu mapa de la realitat.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (19:23- 25:30)

Albert Valldosera

Coach

 

Cooperar en Educació Física?

En aquest article faré una reflexió sobre algunes de les coses que em passen pel cap quan penso en educació física cooperativa.

Primer potser parlar d’on prové el meu interès per ella. Doncs de les ganes de prova coses noves,de no quedar-me amb el que he fet sempre, i de les meves dues parelles, la de feina i la de casa, que resulta que es van apuntar a un curs d’educació física cooperativa juntes. Un cop fet, tot va canviar, allò els va obrir nous horitzons i em van arrossegar a provar allò tan genial que havien fet. I, resulta que en ganxa.

D’allò en fa 5 anys, ara els dubtes del principi (que més endavant us descric), són simplement, incerteses d’allò que no coneixes i poc a poc vaig impregnant la meva forma de ser educador d’una filosofia que ara mateix és per mi, indispensable .

Jo entenc  la cooperació com un procés( i no com el producte), és quelcom aplicable a qualsevol moment o activitat, és diàleg, és anar posant contínuament gotes dins el got de l’alumne per desenvolupar, bàsicament, dues de les competències bàsiques més importants: la que ens permet viure i conviure amb els altres, social i ciutadana; i la que ens proporcionarà creixement personal en l’àmbit que vulguem en un futur, aprendre a aprendre.

El meu procés de transformació com a mestre ha estat, com he dit, ple de dubtes, amb fracassos i èxits, però sobretot m’ha ajudat a desenvolupar una educació física (al meu entendre) on l’alumne i el seu procés d’aprenentatge són inclosos sigui quin sigui el nivell, el ritme o les capacitats, ja que ells són el centre.

DUBTES inicials

dubtesEls alumnes xerren molt, però on milloren? L’evolució existeix en tots els casos. Pot donar-se el cas que. Per aquells que ja dominen l’activitat, se’ls fa indispensable revisar contínuament el que saben per poder-ho explicar (passar del no-sé-que-sé al sé-que-sé) als companys que tenen més dificultats. I aquells que no dominen, tenen un camí tan gran per recórrer que la millora està assegurada, i reben els estímuls dels companys, aprenent dels teus iguals, sempre és més fàcil. A més a més, el diàleg que es produeix, és l’autèntic aprenentatge i la forma de desenvolupar les competències d’aprendre a aprendre i social i ciutadania.

Aquell tipus d’alumnat que distorsiona queda amagat dins el grup o bé acaba fent treballar malament al grup. Que funciona amb les metodologies habituals? Quan el castiguem fora de classe, aprèn algo (si més no, no molesta) i quan crida l’atenció davant el silenci de la classe, aporta algo. Doncs perquè no provar, una metodologia on seran els companys amb qui es repartiran la feina (i no serà el pesat del profe), on podran tenir importància les seves aportacions i on estarà inclòs dins un petit grup que dependrà també del que ell faci per assolir l’objectiu? Es sentirà important, estarà només en petit grup, tindrà les feines que es pactin amb els altres, agafarà responsabilitat.

I la competició què? En les nostres classes la competició segueix existint, en els esports d’oposició bé has d’enfrontar-te a un altre. El fet és convertir l’objectiu. Deixar de banda guanyar i arribar fer allò que més ens  convingui per la millora personal i de l’equip, de manera que si es guanya bé i si es perd haguem millorat el màxim possible.

 

FRACASSOS

fracas

He començat i no hi ha manera. El diàleg és una habilitat que no és fàcil de dominar, només cal veure els polítics o els claustres de moltes escoles que són un galliner i on costa que s’escoltin uns als altres. Aquesta és la base, escoltar el que diu l’altre i no voler imposar la teva raó, pensant que és absoluta. Això, evidentment, requereix temps i pràctica, però l’alumnat és molt més flexible del que pensem i s’adapten.

No tinc temps d’omplir l’avaluació del dossier. He creat un superdossier per cada sessió amb un munt d’aspectes motivacionals i d’autoavalaució, coavaluació o avaluació de la feina del grup. He acabat descobrint que el més important de l’avaluació és la reflexió que l’alumne fa sobre l’acció, i que és això el que provoca aprenentatge. Si aquesta reflexió és en grup aporta el plus dels companys. Així que, no cal buscar la fórmula definitiva, sent capaç de provocar reflexió en els alumnes i reformulació de les accions per fer-les millor ni ha prou.  Una de les moltes formes de fer-ho: el dossier de treball senzill.

ÈXITS

exits-cooperatiusL’alumnat té una flexibilitat molt gran, en tots els sentits i això afavoreix el nostre treball. Amb el pas del temps vas veient que molts dels problemes del principi ja no existeixen, s’han habituat a parlar, a pactar tasques, a revisar i millorar accions, a organitzar-se i realitzar les feines assignades, amb participació de tots, acceptant les capacitats de tots siguin quines siguin… això per mi no té preu. Evidentment, que no tot són flors i violes, però creure en el que fas és bàsic i tinc la sort, com he dit al principi d’estar envoltat de gent que també creu en l’educació física cooperativa i tot és molt més fàcil.

LA MEVA EDUCACIÓ FÍSICA COOPERATIVA

Finalment, exposar el que jo intento transmetre en les sessions de l’àrea d’educació física:

  • Diàleg intergrup i el pacte constant. Per realitzar les tasques tots hem d’estar-hi d’acord i tots hem de poder-les realitzar en el màxim grau personal. Així que cal conèixer i acceptar les possibilitats pròpies i les dels altres, alhora que construir accions inclusives on tots aportem i tots evolucionem.
  • Avaluació constant de les accions individuals i de grup, per buscar noves maneres de fer, i millorar les properes execucions.
  • Fer que l’alumnat cregui que la seva millora, afecta al grup, fent-lo crèixer. I que qualsevol millora de l’equip o d’algun membre del grup, desenvolupa algun aspecte seu.
  • Interiorització del concepte compromís personal i de grup, fent molt visibles les conseqüències de mantenir-los o trencar-los.

Des que estic treballant amb aquesta filosofia, he pogut observar com l’aprenentatge cooperatiu és una forma d’incloure capacitats diferents entorn un mateix objectiu, ja que la interdependència positiva i la responsabilitat individual i grupal  fan que les diferències siguin vistes com a possibilitats no com a barreres.

Segurament , la fórmula no s’acull als canons definits per Johnson y Johnson (1997) y Johnson, Johnson y Holubec (1999), però si que aporta als alumnes el valor de la cooperació, a partir del treball de diàleg, acceptació dels altres, assoliment de responsabilitats individuals i grupals i la lluita per assolir de la millora manera possible un objectiu comú.

Xevi López

Mestre d’Educació Física i Entrenador de Bàsquet.

Podem volar més alt del que volem habitualment?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar un repte: podem volar més alt del que volem habitualment?

No sé si has volat alguna vegada… Avui vull recordar algunes experiències relacionades amb això…

Una experiència que moltes persones podem tenir és quan hem viatjat amb avió. Donen les instruccions de vol per les petites pantalles típiques del avions que apareixen i desapareixen segons convingui; els passatgers tenim cordats els cinturons i l’avió començava a moure’s per la pista. Hi ha un silenci típic a l’avió quan està a punt d’enlairar-se. L’aparell agafa velocitat i cap a munt, pujant i pujant fins agafar l’alçada necessària per seguretat i per poder fer un vol com cal.

despegar

A mi se’m tapen una mica les orelles i em fa una miqueta d’impressió en tot el cos. Normalment m’agafa una miqueta de són pels cavis de pressió i sento els ulls pesats. Però vaja, diuen que això és ben normal. 

I en aquesta primera reflexió sobre volar vull arribar a una primera conclusió també. Molt evident però també molt important per a ser recordada:

Pujar costa, enlairar-se suposa un esforç suplementari però al mateix temps necessari. Només així els avions agafen les rutes previstes i ens poden portar des dels nostres orígens fins a les nostres destinacions. 

El mateix succeeix a la vida. Tirar cap a munt costa i les coses importants no es fan sense esforç. Quasi que podríem dir que com més important sigui una cosa (projecte, treball, decisió, etc.) més esforç hi haurem de posar. Assumim-m’ho el més aviat possible i no oblidem que sovint quan més esforç hem posat més gran és la satisfacció.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (19:38- 23:19)

Albert Valldosera

Coach

Una detrás de otra. Encadenar acciones

En la actualidad, principalmente debido a la evolución tecnológica constante, parece que todo lo que hagas debe ir acompañado. Vamos, que no puedes hacer sólo una cosa y que debes de hacer varias acciones a la vez. He dicho debes conscientemente. Parece una obligación, incluso una necesidad en algún caso.

Todo esto te permite escribir un email mientras escuchas música, consultas otra página de internet, atiendes los WhastApps entrantes o envías alguno, escuchas y hablas a la persona que tienes al lado y…sumadle todas aquellas acciones que queráis. Podemos debatir sobre lo que realmente es hacer diferentes acciones a la vez y lo que no lo es, incluso de la calidad con las que las hacemos (¿realmente estamos escuchando a esa persona?) pero además hay otro problema. ¿Y después?

neurons-1428454_1280

Hay un problema con el hecho de encadenar acciones una detrás de otra. Antes de la explosión tecnológica ya se observaba. Personas que podían hacer actividades simultáneas pero al acabarlas les costaba realizar la siguiente, necesitaban su tiempo. Ahora se observa muchas veces de forma más clara. Somos capaces de realizar esas acciones a la vez, pero cuando acaba ese grupo de actividades nos sigue costando a horrores pasar a las siguientes.

En el deporte y en la educación todo esto es observable claramente. Un jugador o una jugadora defiende teniendo que realizar una serie de multitareas y necesita su tiempo para pasar al ataque (al revés suele ser más notorio, pasar de atacar a defender). En este lapso de tiempo suelen cometerse muchos errores.

En educación se ve de distintas formas en función de las actividades. Pero es observable tanto en las clases como en los patios o espacios donde se realiza la educación física. Yo lo observo muy claramente en mis clases de educación física. Miran de hacer muchas acciones a la vez y eso no les permite aprovechar la actividad al 100%.

Por eso procuro hacer actividades secuenciales para ayudarles a tomar consciencia de todo lo que hacen de forma automática en multitud de ocasiones. Que quede claro que hacerlo automático no es malo. Lo que puede ser malo (aunque no me gusta la palabra pero deja más claro el concepto) es la poca consciencia que tienen sobre lo que hacen y eso no les permite, en ocasiones, apreciarlo, valorarlo e incluso buscar formas de mejorarlo.

Con las actividades secuenciales eso no pasa. Detectan dónde han cometido el error, mejoran cada proceso de forma consciente, etc. Pero además, todo esto permite que cuando pasas de grupos de acciones de un tipo a otro distinto (de atacar a defender como he dicho antes, aplicado a juegos como la bandera por ejemplo) la calidad global mejora.

Y lo mejor es que, poco a poco, te dicen que piensan más rápido antes de empezar a moverse. Saben que lo han hecho pero ha sido tan rápido que casi ni lo notan. Y también piensan mejor, deciden mejor, cuando ya están en movimiento y los estímulos se incrementan.

A veces olvidamos que, aunque ya se haga de forma automática, puede que separar las acciones para poder unirlas después y encadenarlas a las siguientes, ayude mucho más a integrarlo globalmente y transferirlo a otras actividades.

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5