Què podem fer nosaltres per canviar el món?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantejo aquesta proposta: que passaria si la nostra vida fos com la pel·lícula “cadena de favores”?

No sé si recordes o coneixes aquesta pel·lícula. És aquella peli en què un professor proposa un interessant treball de fi de curs als seus alumnes.

El mestre arriba a la seva classe d’estudis socials i comença la seva reflexió. Els hi proposa que pensin en ells mateixos i en el món. Els hi diu: «Què significa el món per a vosaltres?» El mestre vol que pensin i reflexionin sortint d’ells mateixos, vol que tinguin un pensament global. Llavors parla sobre la llibertat i sobre estar preparat per aquesta llibertat; i planteja la qüestió de com el món ens pot decebre.

965planeta_Azul1-624x468

En el moment àlgid de la seva reflexió, el professor proposa als seus alumnes un treball per a pujar nota (jo diria un treball per nota). Els hi diu que pensin una idea per canviar el món i que la posin en acció. La cara dels seus alumnes es divertidíssima, i les reaccions són molt variades: uns diuen que és dur, altres raro, altres difícil, un altre diu que és una bogeria…

Davant les reaccions dels alumnes el mestre troba la paraula escaient per descriure el seu treball: possible! I és possible sobretot perquè el regne de les possibilitats està dins nostre, en el nostre cap i en el nostre cor. Així que tots podem fer-ho, podem sorprendre’ns, podem fer coses grans i assolir els nostres objectius.

Depèn de nosaltres perquè també podem oblidar-ho; oblidar-ho i atrofiar-nos.

Després de la proposta del professor de fer un treball que desenvolupi la idea de canviar el món, arriben les preguntes del nen protagonista de la pel·lícula quan li diu al seu professor: «Ens suspendrà si no canviem el món?» El mestre li diu que no però que potser tindran un aprovat justet. I la més punyent de totes i amb la que acabo avui aquesta reflexió: «Què fa vostè per canviar el món?» O aplicada a nosaltres mateixos: què fem nostres per canviar el món?

Albert Valldosera

Coach

Centrarse en la olimpiada para disfrutar los Juegos

Una vez acabados los Juegos Olímpicos empieza la olimpiada. Es cierto que muchas veces la palabra olimpiada se utiliza como sinónimos de los Juegos, e incluso está así aceptado por la RAE, pero esta palabra también se refiere principalmente al periodo que existe entre la celebración de unos Juegos Olímpicos y otros.

Durante la disputa de los Juegos es habitual disfrutar de diversos deportes que habitualmente no tienen presencia en la gran mayoría de espacios deportivos existentes en los diferentes medios de comunicación. De vez en cuando, si algún deportista de alguna de esas disciplinas consigue algún título europeo o mundial, puede ser que se mencione de forma puntual. Eso sí, llegan los Juegos y con ellos las diferentes previsiones de medallas.

Estas previsiones muchas veces van acompañadas de una exigencia en hacerlas realidad que demuestra un desconocimiento general de lo que es el deporte en sí y de aportar una presión extra al deportista. Se ve que un deportista que trabaja 4 años para algo, que con suerte puede vivir dignamente de ese deporte (con mucha suerte) y que en muchos casos sabe que de no lograr un buen puesto es posible que no pueda seguir viviendo de ese deporte, no tiene suficiente presión.

6607671013_b0b858565f_b

Todos sabemos que esto no es lógico y que una gran parte de los medallistas están condenados a volver al anonimato durante la olimpiada, a no ser que rompan moldes y se conviertan en mediáticos o mediáticas y entonces en alguna de las competiciones que realicen se les haga seguimiento. El ejemplo de Mireia Belmonte es claro. Pocos la conocían antes de Londres. Otros y otras llegan a los Juegos y en muchos casos deben recordar a la audiencia lo que han hecho durante ese tiempo ya que han pasado desapercibidos. Ejemplos son, puede que en diferente medida, Saúl Craviotto, Maialen Chourraut o Joel González.

En alguna ocasión, al llegar los Juegos, también se habla de la falta de fondos en la mayoría de las disciplinas para ofrecer las mejores condiciones a los deportistas y de la poca repercusión en muchos casos, aspecto que aleja por lo general a la inversión privada. Es algo que se repite ya que no se hace nada para corregirlo.

Ahora empieza el momento importante, la olimpiada. El momento en el que los deportistas tienen que verse y sentirse apoyados antes de los próximos Juegos. Que pueden centrarse en este ciclo de preparación y mejorar para poder llegar a los Juego y disfrutar de la competición.

No digo que se tengan que regalar becas pero tienen que existir, acompañadas de otros aspectos para acercar al patrocinio privado al deporte. No es tan complicado realizar una ley de mecenazgo deportivo y cultural y favorecer de alguna forma que esas aportaciones lleguen a disciplinas minoritarias.

Esto es un trabajo conjunto de todos. Gobiernos, medios, federaciones (algunas tienen mucho trabajo para que sus ligas sean coherentes y de nivel porque sólo se centran en las selecciones olvidando el resto –pan para hoy…-) y en general de la sociedad. La cultura del deporte y que esta sea pluridisciplinar es un beneficio indiscutible a nivel social. Centrarse en un único deporte o casi, es un error del que mucho viven y viven bien a costa de empobrecer al resto.

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5

Què hem de fer per a ser lliures?

En la teva millor versió d’aquesta setmana vull seguir parlant de la llibertat; i la pregunta que proposo és aquesta: què hem de fer per a ser més lliures?

La llibertat troba el seu autèntic sentit quan està al servei de la veritat del que som i quan es posa en joc cercant el bé, l’amor, la bellesa. No ens ha de fer por veure la veritat de les nostres vides i de les nostres accions perquè és el primer pas per créixer, per rectificar, per ser lliures i per transformar-nos en la nostra millor versió. És el punt de partida. 

braveheart

L’aventura de la llibertat ens fa arriscar-ho tot per conèixer la veritat més profunda del nostre ser, per arribar a la nostra identitat i ser lliures del tot.

Certament som lliures per naturalesa i el bé és l’objecte propi de la nostra voluntat lliure. A més a més, nosaltres quan desitgem alguna cosa, sempre sense excepció, ho fem buscant el bé i ser feliços, el que passa és que a vegades ens enganyem a nosaltres mateixos, i busquem aquest bé de manera desordenada o equivocada respecte als nostres principis i valors. I posem la pota fins el fons… Però al final tot pot representar un gran aprenentatge en tots els sentits.

Acabo recordant que tot això és fàcil de dir però no tan fàcil posar-ho en pràctica, requereix un treball interior persistent. Algú parlant sobre el tema va dir que paguem per la llibertat amb tot el teu ésser… I a la història molts han pagat per la llibertat amb llàgrimes (i fins i tot amb la sang). És el treball de tota una vida!

Els passos previs per assolir aquesta llibertat plena són el discerniment i la recerca del bé. Sobre això podríem parlar llargament però avui em quedo amb una afirmació de la pel·lícula K-PAX, que us l’aconsello. El psicòleg li pregunta al que fa d’extraterrestre (l’actor Kevin Spacey) com s’ho fan al seu planeta per distingir el bé i el mal. L’extraterrestre li diu que això ho saben fer tots els éssers de l’univers (com si fos el més natural del món). I després afegeix: a vegades em sorprenc de què els éssers humans hagueu arribat tan lluny.

Segurament els que ens cal és tornar la mirada més al nostre interior, a la nostra naturalesa més profunda i desempallegar-nos dels nostres egos i llavors distingirem amb més facilitat el bé, la veritat i la bellesa i així serem lliures.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (14:30- 19:22)

Albert Valldosera

Coach

 

¡Me subo por las paredes!

Por lo general, me gusta encontrarme con gente por la calle o en los sitios a los que voy y poder charlar un momento con estos conocidos o incluso que la charla se alargue tomando algo en algún sitio para poder hablar tranquilamente. Los días que la gente suele tener menos cosas que hacer, estas situaciones suelen ser más fáciles (fines de semana, puentes, vacaciones,…). Esos momentos en los que todos tenemos menos actividades, para muchas personas son sus momentos más tensos, más estresantes. Más de una vez la frase “cuando no hago nada me subo por la paredes” o alguna de similar, sale en la charla.

¿Por qué ocurre esto? Respuestas hay muchas y cada uno tendrá sus motivos, tanto personales como profesionales. Los dos casos que más me he encontrado en estas situaciones son los que comentaré a continuación, aunque hay otras opciones.

wall-110034_1280

El primero de ellos es la clásica rutina. Enfocada de la siguiente forma según cuando se suba el protagonista por las paredes. En fines de semana o puentes se rompe la dinámica establecida para muchos en cuanto a horarios (laborales y personales) y según tu situación personal o familiar se pueden romper también los momentos de espacio personal. Por otro lado, si hablamos de en vacaciones… aquí muchos perciben que los horarios y el espacio personal no es que se rompa, se destruye directamente.

El segundo es qué hacer en esos momentos libres. Es más, puede que no os hayáis dado cuenta pero hay bastantes personas que no utilizan la palabra tiempo libre. Utilizan tiempo de ocio, en familia, para estar con los amigos, para leer, para…lo que sea. Pero no dicen libre. Le dan un enorme poder a la palabra libre. Simplemente porque entienden que en esos momentos están forzados a decidir qué hacer. Vamos, a tomar decisiones ellos mismos. Algo que me ahorro si digo que es tiempo para la familia (ya decidirá la familia) o los amigos (siempre habrá alguno que tenga alguna idea válida).

Estás dos situaciones, junto con otras, pueden crear esos momentos en los que de repente quieras huir de donde estés al margen de lo que tengas delante, sea una pared o cualquier otra cosa que para ti lo represente.

Respira, relájate y quítale importancia a esos momentos. Vívelos en presente y disfrútalos como te venga en gana en ese momento, sin juzgarlos. Dejarás de ver paredes donde en realidad lo que tienes es el inmenso placer de poder decidir qué hacer.

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5

Som lliures a la pràctica?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar aquesta pregunta: som lliures a la pràctica?

Faig avui aquesta pregunta perquè estic convençut que el dia que comprenguem en tota la seva profunditat què significa ser lliures canviaran moltes coses en el nostre món. I és que la nostra llibertat és tan gran que fins i tot podem rebutjar i menysprear el fonament de la nostra dignitat humana i actuar contra nosaltres mateixos. És el gran do de la llibertat! Sí!, som lliures per naturalesa i estem cridats a viure amb llibertat.

Però cal que ens ho preguntem amb sinceritat: som lliures a la pràctica? La resposta que ens ve de seguida al cap és que sí, que som lliures. Però si ho pensem una mica veurem que hi ha moltes coses que ens treuen aquesta llibertat de la que tant es parla avui en dia.

Statue of Liberty seen from the Circle Line ferry, Manhattan, New York

I quan parlo de perdre llibertat no ho dic en el sentit d’allò que la gent diu de què per exemple “casar-se treu la llibertat”. Perquè fer opcions a la vida no és perdre llibertat sinó utilitzar-la, posar-la en pràctica, fer-la créixer.

Quan parlo de perdre llibertat em refereixo a totes aquelles coses que ens fan una mica esclaus, que ens treuen energies, que ens dificulten fer allò que realment volem; en definitiva totes aquelles coses que limiten el nostre creixement i el nostre talent. I segurament tots tenim l’experiència com sovint som esclaus de les nostres febleses, dels nostres prejudicis, de les nostres mentides, del què diran, de les nostres hipocresies, de les nostres crítiques, del nostre orgull, de la nostra mandra, de les nostres misèries, i sobretot sobretot de les nostres pors…

Sense citar les grans esclavituds del nostre temps com són les drogues, l’alcoholisme, el sexe, el poder, el consumisme… Sovint tot això es converteix en una de les primeres finalitats de la vida de les persones i la veritat és que el nostre desig de felicitat és molt més gran del que tot això ens pot donar.

No ens enganyem! Escoltem el nostre cor!

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (19:40- 23:40)

Albert Valldosera

Coach