I ara, què?

Terrassa, 20 de febrer de 2015. Aproximadament les 14 hores. “Sí, un instant qualsevol”, estareu pensant, en el que cadascú de nosaltres estaríem fent alguna cosa que recordem, o no, i que en la majoria de casos no li donem més importància. En el meu cas, però, no era un moment més, genèric, dels quals acumulem sense pensar-hi dia rere dia: en aquell instant sortia de la presentació del meu Projecte Final de Carrera i acabava de completar una important etapa de la meva vida que ha finalitzat amb el títol d’enginyer aeronàutic.

imatge1Un cop l’alegria, la incredulitat i la emoció havien passat, havia d’enfrontar-me per primer cop cara a cara amb una realitat que fins ara sabia que hi era allà, i en la que havia dedicat un considerable temps de reflexió, però que fins aquell moment no s’havia materialitzat completament: “Bé, ja he acabat la meva carrera, i ara què?”

Aquest és un moment en que, per primer cop a la vida, moltes persones, i jo em considero una d’elles, es troben en una situació en que no hi ha uns rails marcats que es puguin seguir i que marquin el que has de fer al dia a dia. Fins ara per mi ha estat aprovar la ESO, passar Batxillerat, saber quina carrera volia fer, començar-la, i tot ha sigut una via establerta i sòlida en un trajecte durant el qual el nombre de decisions i la importància d’elles ha estat relativament petita. Però ara és un moment en que hi ha molts camins davant meu, i la falta d’experiència i desconeixement crea una sensació de dubte i inseguretat al voltant de qualsevol decisió de les que es poden prendre.

imatge2En primer lloc, suposo que com abordar aquesta situació depèn en certa mesura de l’àmbit i el sector en que es situa la formació i les expectatives o preferències professionals de cadascú. És per això que centraré la propera reflexió en meu cas personal i en funció del que jo he pensat. Tot i així generalment i segons el meu punt de vista, la mateixa primera gran decisió s’ha de prendre per tothom: continuar amb la formació ja sigui mitjançant un màster, un doctorat, una segona carrera o altres tipus de programes, o endinsar-se ja al món laboral.

Aquesta mateixa pregunta la he realitzat a diverses persones. El meu director de projecte va dir-me que les opcions de fer un màster o una tesi depenia de si d’algun dels diversos àmbits desenvolupats durant la carrera volia saber-ne més amb més profunditat, però que no és res indispensable per tal de poder entrar al món laboral amb èxit. Les altres persones que he consultat, amics enginyers amb anys d’experiència, han coincidit en que abans de continuar amb una formació molt més específica seria interessant buscar una feina relacionada amb els estudis i després decidir si fer el pas.

El començar a buscar la primera feina com a titulat també té molts aspectes que han de ser pensats i valorats, i no és per a mi un camí que sembli fàcil. La falta d’experiència pot ser una gran llosa, la inseguretat, o el saber que veritablement no saps res de com funcionen aquestes empreses, més que totes les pissarres de fórmules i equacions que modelen poc més que casos ideals i molt simplificats… però bé, això és un tema de model educatiu i ja en parlarem un altre dia. A més a més, la sensació a diversos fòrums de la falta de voluntat de moltes empreses de voler formar els seus treballadors, sinó que ja els volen perfectes abans d’entrar, pot desmotivar. En aquest camí em trobo jo ara mateix, i els consells queimatge3 m’han donat és que sobretot primer em centri en buscar del que vull treballar, perquè entrar en altres àmbits podria condicionar la meva evolució i conduir la meva carrera cap a certs camps i després reconduir-la podria ser complicat. És un procés també en el que un s’ha de reinventar per tal de saber-se vendre de la millor forma possible per resultar atractiu als departaments de RRHH. Alhora s’ha de buscar què volen les empreses, amb què treballen i en què estan interessades, per tal de poder oferir aquest plus que et diferenciï de la resta de candidats.

Per suposat que els dos camins no són excloents un de l’altre i ambdues opcions poden conviure però els màsters d’enginyeria que conec, millor dit els que em podrien interessar, o el desenvolupament d’una tesi són difícilment compaginables amb una jornada laboral de 8 hores, que és el que consideraria com l’objectiu final de l’opció “entrar al món laboral”. De la mateixa forma deixar la formació de banda pel fet d’haver aconseguit una feina també seria, almenys a la meva edat, un error, ja que es podria caure fàcilment en el “pan para hoy y hambre para mañana”. Sempre hi ha aspectes en que un es pot desenvolupar sense demanar l’exigència mencionada anteriorment, com aprendre, millorar o consolidar un idioma, fer funcionar un software necessari al teu camp o estar atent a com avança i què succeeix en el sector del que vols formar part professionalment per exemple. En aquesta línia, crec que és necessari ser autocrític amb un mateix, per conéixer les nostres fortaleses i debilitats i saber com podem donar el següent pas per evolucionar.

imatge4

Ambdues opcions tenen els seus pros els contres, però vaja, com gairabé tot a la vida. Un aspecte que crec que s’ha de tenir molt en compte és que aquesta etapa és un moment clau i propici, ple d’oportunitats per créixer i desenvolupar-se com a persona i com a professional i que poden marcar el futur. Hi ha menys lligams que en altres etapes que fan més possibles i viables aventures com viatjar a l’estranger, temporal o definitivament, per treballar i/o estudiar allà tot veient món, diferents formes d’entendre i de viure. També és un bon punt per iniciar projectes personals centrats en aquella activitat que t’agrada i que poden ajudar a iniciar i fer créixer la teva carrera professional, o qui sap si fins i tot esdevindre en si mateixos el teu futur.

En conclusió, penso que és moment en que hi ha moltes decisions a prendre, i totes poden conduir a camins interessants, però el més important és una postura oberta i proactiva davant de totes les situacions, tenir sempre un esperit de voler créixer, saber-ne més i aprendre, una visió autocrítica cap a un mateix per saber on es pot ser millor, què es pot fer per millorar i sobretot moltes ganes d’anar cap endavant. Veurem on em porta a mi el meu camí.

Joel Temprano Garcia

 

1 comentario

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *