La rutina d’un partit de basquetbol únic i irrepetible

16.00h. Els jugadors arriben al pavelló. La flaira d’ambient de partit és la mateixa cada dissabte. El nerviosisme es va apoderant dels jugadors paulatinament.

16.05h. Vestuaris. El mateix recorregut sempre que es juga a casa. Es tracta del temple sagrat dels jugadors. Entrexoques la mà amb els companys, et canvies de roba, intercanvies impressions, deixes anar alguna broma per amenitzar la prèvia del partit… Et prepares per a la hora de la veritat.

16.20h. Pista. Primera presa de contacte amb la pista. Agafes varies pilotes del cistell.  Sempre la mateixa rutina: quatre bots per comprovar l’estat de la pista i, a posteriori, primer llançament.

16.30h. Xerrada pre partit. De volta als vestuaris on l’entrenador esperona als seus jugadors i dona les instruccions tàctiques pertinents per al partit en qüestió. Al llarg de la xerrada pots comprovar que hi ha dos tipus de jugadors: aquells que resten atents a les explicacions de l’entrenador i aquells que només hi són de cos present; ja que tenen la ment divagant en la immensitat. No obstant això, un cop la xerrada ha finalitzat, és l’hora de la simbiosi entre jugadors i entrenadors: el crit. Tot està preparat per a que comenci l’espectacle.PA070350

16.40h. Roda. Els nervis estan a flor de pell. Roda per la dreta. De reüll mires els jugadors de l’equip rival. Molts cops només mirant la roda del contrari pots intuir quins són els jugadors claus. Roda per l’esquerra, tir lliure i tir obert de tres. Sona el xiulet de l’àrbitre, tres minuts per a què comenci l’espectacle; sinònim de roda ràpida. El “Fox 40” de l’àrbitre torna a sonar de forma estrident, l’àrbitre amb un gest solemne, a mig camí entre el sermó d’un capellà i una nadada de braça, indica que els jugadors han de dirigir-se cap a les seves respectives banquetes; un minut per a què comenci l’espectacle.

16.55h. Banqueta. Una pinya entre jugadors i entrenadors. Quatre apunts fonamentals per part de l’entrador, cinc titular i el crit. No hi ha marge d’error, tots els jugadors concentrats. És hora que es plasmi tot el que s’ha entrenat durant la setmana.

17.00h. 1a meitat. Entrexoques la mà amb el teu rival i amb els àrbitres. Seguidament, des de temps immemorials, salt entre dos, una manera molt més justa i esportiva de començar un partit, a diferència de llençar una moneda a l’aire per decidir qui comença atacant, oi? Abans que l’àrbitre enlairi la pilota els jugadors es col·loquen al voltant de la circumferència central. De fons, la veu de l’entrenador: “Cadascú amb el seu”. Mantens un mínim contacte visual amb el teu defensor, que et proporciona tres trets distintius: quina cara fa, el número que duu i les sabates esportives que calça (quan més estrafolàries són, més fàcil d’encordar-te’n).

images

Toca defensar, primer atac llarg, defensa de més de vint segons que acaba amb un tir a mitja distància de l’aler que, després de picar a taulell acaba entrant. La tensió i el nerviosisme s’esvaeixen tan bon punt comença el partit.  Partit dur, amb molts contactes i molt igualat en el què cap equip pot agafar una avantatja substancial. Conclou el primer quart amb un empat a 22 a l’electrònic.

Entre el primer i el segon quart l’entrenador només disposa de dos minuts per tal d’ esmenar els errors comesos i posar èmfasi en el què s’ha fet bé.

El segon quart segueix els mateixos compassos que el primer, cap dels dos equips aconsegueix anar-se’n del marcador, arribant al descans amb una avantatja mínima per part dels locals de dos punts: 42 a 40.

17.45h. Vestuaris. Els jugadors enfilen els vestuaris immersos en els seus propis pensaments o comentant jugades puntuals del partit amb els companys. L’entrenador és l’últim en entrar als vestuaris, fent-se el silenci absolut. Posa de manifest les mancances de la primera meitat i destaca els jugadors més importants de l’equip rival. Xino-xano els jugadors tornen a la pista amb el temps just per fer una roda per tal de provar la nova cistella.

18.00h. Banqueta. Quatre instruccions bàsiques i cinc jugadors a pista. De nou, el crit i la banqueta esperonant als companys.

images (1)

18.02. 2a meitat. La fletxa assenyala que l’equip rival comença atacant. Primera possessió que acaba amb un llançament forçat des de més enllà del sis vint-i-cinc que escup el cèrcol. La tònica del tercer quart és molt semblant a la dels dos anteriors però l’encert ha disminuït amb escreix. Parcial de vuit a dos a favor dels locals que apaivaga l’entrenador rival amb un temps mort a falta de dos minuts per acabar el tercer quart. Lleugera recuperació del contrari, arribant-se a la finalització del tercer quart amb el resultat ajustat: 53 a 50.

Dos minuts vitals per a què els jugadors puguin agafar aire; així com per tal que l’entrenador posi de relleu en què s’han de centrar els jugadors.

L’últim quart passa volant, els àrbitres es desentenen del partit i cap dels dos equips aconsegueix una renta important que els permeti respirar de forma tranquil·la. Després de diversos intercanvis en el marcador, s’arriba a l’última possessió del partit amb l’equip visitant al capdavant: 2 punts separen ambdós equips. Última possessió pels locals. Temps mort. Els jugadors es veuen capaços de guanyar el partit. “Qui no arrisca no pisca”, diu l’entrenador. Després d’un bloqueig directe i de dos indirectes, l’escorta queda sol a la cantonada. Es disposa a llençar, peus encarats a la cistella, mecànica perfecta. Hom expectant amb l’últim llançament. Dos segons és el que triga la pilota fins a arribar al cèrcol, dos segons són suficients per tocar el cel amb els dits o per ensorrar-te en la misèria. Aquest cop la pilota no ha volgut entrar i mentre l’equip visitant celebra la victòria, els jugadors locals marxen cap al vestidor amb el cap cot.

Durant dues hores, el món resta aturat. No existeix res més enllà que allò que succeeix en la pista. Al llarg del partit coexisteixen un batibull de sentiments sense fi. Quants cops hem anat a dormir pensant en el partit disputat? Si hagués fet això, si el meu company hagués fet allò. Setmana rere setmana. Moltes hores de la nostra vida invertides en aquest esport; que a la majoria de nosaltres no ens ha donat, no ens dona o no ens donarà de menjar però que ens permetrà un pas més dolç per aquesta vida.

Otger Suriol Alòs

 

 

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *