Fidelitat a un club: espècie en perill d’extinció?

En el món professional actual veiem com hi ha poquíssims jugadors que comencen i acaben la seva carrera a un mateix club, ni tant sols les suposades icones o jugadors franquícia. Els esportistes canvien de club sense miraments, per diners o per millorar esportivament, o per ambdós motius, sense adonar-se’n que moltes vegades aquest canvi acaba sent precipitat i contraproduent al frenar la seva evolució (exemples com Todorovic, Josep Franch, etc.).1313609588681 El més preocupant és que aquesta tendència s’està traslladant a les categories inferiors, no dels clubs professionals sinó dels amateurs. Tot i que no sol haver-hi, de moment, diners pel mig, els jugadors (nois, no ho oblidem) rarament arriben a l’etapa sènior havent jugat tan sols per un club. Aquí és l’afany de jugar a un nivell més alt l’únic que motiva aquests canvis i moltes vegades més per part dels pares que dels nens. En lloc de fer-los tocar de peus a terra, els pares s’enceguen també per aquest afany, en ocasions per motius tan preocupants com frustracions pròpies o esperances de convertir els fills en esportistes milionaris. El nen, doncs, es veu mancat de la figura necessària que exerceixi de fre d’aquestes aspiracions i que atorgui més importància a altres coses, com per exemple a la seva carrera acadèmica.

Però és que aquests canvis, igual com al món professional, poden acabar sent contraproduents. El jove esportista pot trobar-se abandonant els seus companys i amics i invertint una quantitat considerable d’hores de desplaçament per acabar formant part d’un equip on, tot i les promeses que li van fer (i aquí hem d’assenyalar els clubs com a culpables), la seva participació potser no és la que esperava. I, el més greu, moltes vegades per jugar a un equip o club pràcticament igual al d’origen. De forma que la teòrica millora acaba no sent tal. A més, amb aquests comportaments ens trobem que s’estan relegant, perillosament, valors propis de l’esport amateur sent substituïts pels del món professional.

En definitiva, una tendència que està acabant amb la fidelitat i el sentiment de pertinença al club per part de famílies i joves jugadors i que està despersonalitzant els clubs entesos com una gran família, com eren fa uns anys. I mentre aquestes situacions, tot i l’extrema dificultat del cas, no es regulin d’alguna forma, només es pot esperar que les famílies dels joves esportistes tinguin seny i siguin capaces de valorar conscientment la seva situació particular.

Albert G. Samaranch

Entrenador de Bàsquet

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *