La importància dels vincles

Segur que alguna vegada t’ha passat que tens un conjunt d’idees, de pensaments desendreçats, de sensacions…i de cop llegeixes i escoltes algú que està dient allò que tens a dins però posant-hi un ordre i les paraules correctes. Això és el que em va passar quan vaig veure i escoltar per primer cop aquest vídeo de Rita Pierson. Va ser com un: jo vull ser així sempre! Us explicaré perquè em semblen tan fascinants les seves paraules:

  1. La connexió humana: té molta raó quan diu que mai en parlem. Passes per una facultat i absolutament cap professor et diu que allò més elemental i alhora més important és crear vincles amb els teus alumnes. Ningú et parla de construir una xarxa on tots i totes ens hi trobem a gust: mares, pares, mestres, personal no docent, alumnes… Ens formen per a saber ensenyar (representa) però ningú et diu que els comportaments que adoptes i les paraules que pronuncies poden tenir un efecte preciós o un devastador. 
  2. Com aprenem? Si et demano que recordis un referent de quan eres petit o petita, algú que en certa manera et va canviar el prisma amb el qual mires o et va treure en fora petites molèsties que portaves a dins o et va fer estimar les matemàtiques perquè et va obrir un món nou de preguntes…si recordes a aquesta persona dubto que diguis: era un gran docent perquè utilitzava com a recurs…(el que sigui). Segurament diràs, em va fer estimar tal o em va escoltar quan ho vaig necessitar o era un friqui de la seva assignatura…!  què tenen en comú aquests atributs? L’ENTUSIASME. Aprenem si ens emocionem, el nostre cervell funciona així, no és cap faula, és neurociència. Si als infants se’ls hi desperta la curiositat les preguntes, els dubtes, els plantejaments, les solucions…en definitiva, el pensament divergent surt sol. Nosaltres, els mestres, som allà per il·luminar aquell indret de curiositat però l’aprenentatge ve d’ells. No anem a l’escola a transmetre coneixements anem a transmetre PASSIÓ per APRENDRE i els nens no aprenen d’algú que no els hi agrada i precisament no els hi agrada perquè no els escolta, no els motiva i no els estima. 
  3. Emocions: “Demana perdó a un nen i el deixaràs en xoc” , aquesta frase l’havia dit algun cop molt abans de veure aquesta xerrada. I és així. Els nens/es veuen l’adult com aquell competent, que és allà perquè sap, que sap més, que no s’equivoca perquè vivim en una societat on l’error és un càstig, una cosa lletja que cal tapar ràpid. Doncs no! Venim a la vida a aprendre i la manera com s’aprèn és cagant-la una vegada i una altra i NO M’ESTIC EQUIVOCANT, ESTIC APRENENT! D’altra banda, si m’equivoco amb alguna persona o tinc un comportament inadequat que fa mal és important que rectifiqui, que m’empassi l’orgull i digui HO SENTO MOLT i sabeu? NO PASSA RES! Els infants han d’aprendre això, a dir-ho amb el cor a assumir l’error…que s’acabi ja el moment “Pau, digues perdó” i en Pau “perdó” així ràpid sense mirar, sense sentir…aquest perdó no val per res! 

Relacionat amb les emocions, en un moment la Rita parla de “com puc augmentar la seva autoestima i alhora el seu rendiment acadèmic?”. Personalment, aquí està la clau de tot, si aconsegueixes que un nen se senti gran, valuós, valorat…aprendrà! És impossible que no ho faci! Tots i totes hem tingut grups difícils, alumnat que parteix des de baix de tot i els hi hem fet adaptacions…això està molt bé, certament és evident que hi ha infants que ho necessiten però MAI s’ha d’oblidar que allò que necessita el nen ÉS UN CAMPIÓ, ÉS AQUELL ADULT QUE ESTÀ ALLÀ CREIENT QUE HO ACONSEGUIRÀ!

SIGUEU EL CAMPIÓ DE TANTES PERSONETES COM PODEU, HEM NASCUT PER MARCAR AQUESTA DIFERÈNCIA!

Anna Mercader

Mestra

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *