La porta!

M’agrada estar atent a petits detalls sobre el comportament humà. La veritat és que em surt de forma natural. No ho veig tot i tinc clar que puc millorar aquesta percepció i faré tot el que pugui per fer-ho ja que no paro d’aprendre.

Si et fixes una mica es veuen moltes situacions habituals on es podria actuar de forma preventiva però al final s’acaba actuant de forma reactiva, un cop ja ha passat. Parlant de petits detalls, potser no sembla del tot important. Però això també passa a d’altres situacions o accions més importants. Com es diu sovint i de forma fàcil perquè tothom ho pugui entendre, petites coses fan grans coses. Opino que si prestéssim més atenció a segons quins detalls, alguns d’aquests no és convertirien en hàbits amb tot el que això comporta.

Una situació habitual a les escoles és entrar a una aula quan estan realitzant alguna activitat. Pot ser l’alumne que arribi tard a primeres hores o vingui més tard de forma justificada o el que ve a buscar algun material, fer alguna consulta o transmetre un missatge de part del seu mestre o fins i tot pot ser un company que entri a fer algun encàrrec personalment. Cada cop més, aquesta acció és fa pitjor.porta-classe

Picar a la porta, saludar abans d’entrar o tot just entrar, tancar la porta o no segons el cas, transmetre el missatge o l’objectiu de la teva visita de forma clara, respectuosa i entenedora, etc. són accions que es fan menys o cada cop pitjor. Alumnes que arriben un quart d’hora tard i entren directe a la classe per seure i com a molt diuen Bon dia! tot i que generalment de forma poc audible. Missatgers que entren i comencen directament amb un Diu la …. sense dir res més ni semblar que els importi tallar la classe dels seus companys. Mestres que capficats a les seves coses i pensant que les seves necessitats són molt urgents entren directament, picant o sense, per comunicar alguna cosa tallant l’acció del grup sense miraments. Hi ha més exemples però penso que no es necessari per fer-nos una idea del que vull transmetre.

El que més em sobta de tot és la falta de comprensió quan algú els recrimina la seva acció. En això, alguns adults per sort si que ho veuen i rectifiquen, alguns altres no. Però els nens i nenes moltes vegades es queden perplexes i no comprenen perquè una persona els recrimina una conducta que fa sovint i que d’altres li consenten. Aquests és un dels problemes, la falta de consonància que moltes vegades tenim els adults en segons quines situacions. No veiem que algunes d’aquestes petites accions, amb un criteri compartit i aplicat per tothom, a la llarga aporten molts beneficis a totes les parts.

Aquest curs m’he trobat situacions que, tot i que ja les havia viscut, ara són més sovint. Cada setmana es repeteixen. Fa poc, una nena va entrar a la classe on jo estava. Va picar a la porta però sense esperar resposta va obrir la porta i va començar a xerrar per tal de comunicar el seu missatge tallant a una nena que m’estava explicant una cosa. Quan va acabar li vaig dir que surtis, piqués a la porta i quan se li digués entres i després de saludar, si no estava ningú parlant, parlés ella. Va sortir però va tornar a fet exactament el mateix que abans, no va esperar, no va saludar ni res de res. Així dues vegades més. Quan per quart cop li vaig dir, va posar-se a plorar tot dient “Jo sempre ho faig així”. Li vaig explicar tot de nou fins que ho va entendre i ho va posar en pràctica. Al dia següent va tornar a passar el mateix amb la mateixa nena i al preguntar-li per què ho tornava a fer així va dir “És la tercera classe i fins ara ningú m’ha dit res”.

Si entre tots no prenem consciència sobre què és realment important no s’aconseguirà donar-li valor als aprenentatges reals pel desenvolupament dels infants. Al marge de la incoherència política sobre l’educació, els primers coherents hem de ser nosaltres. Tenint clar fins a on podem arribar i fins a on no i aplicar el que es decideixi. D’inici segurament és més cansat però hi ha pocs canvis que donin bons resultats immediats, tot té el seu temps.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

2 comentarios
  1. Georgina
    Georgina Dice:

    Molt bon comentari. Just avui pensava en això.
    Porto un equip de bàsquet de nens de 7/8 anys, i a aquesta edat no només els hi ensenyem a jugar a bàsquet, també els hi hem d’ensenyar a ser personetes.
    Em sorprenen cada dia, ja que intento inculcar un comportament (que no te res a veure amb el bàsquet) i mai s’enrecorden de seguir-lo. La majoria de dies és com començar de zero.

    Tinc una anècdota que s’aplica al que dius.
    A l’equip que portem son uns 12 o 14 nens depenent del dia, i normalment hi ha pilotes per tots, però una d’elles és completament llisa: no es marquen les ratlles de la pilota, i és de diferent color. A mi particularment, com a jugadora que soc, no m’agrada. Però als nens els hi encanta aquesta pilota. Els hi agrada tant que sempre es barallen per tenir-la. Vem tenir molts problemes per això i vem decidir treure-la per que tots els nens fossin iguals i tinguessin les mateixes pilotes.
    Però no sempre hi ha pilotes per tots, necessitavem la pilota, així que vaig decidir que aprofitariem aquesta pilota per premiar als nens que es comportessin millor durant l’entrenu.
    El nen que estigués més atent i tingués la millor actitud (no molestar als companys, no interrompre a l’entrenadora…)… tindria la “pilota de la sort” (com li diuen ells) a l’entrenu següent.
    Portem tres setmanes així, i nens que abans tenien molt mala actitud amb altres companys han millorat, i molt, i sembla que aquesta pilota els te hipnotitzats.
    Sempre se’ls hi ha de recordar, en algun moment, però han millorat molt l’actitud.

    Però l’anècdota de la que volia parlar va passar ahir. Els nens estaven molt alterats. No se per que, però van baixar a la pista corrent, cridant, i empenyent a altres companys. Era la primera vegada en setmanes que baixaven així i vaig reunir-los a tots per fer-lis entendre que no era un bon comportament. Que així no es podien baixar les escales.
    No em van fer ni cas.
    I al inici de l’entrenament els hi vaig dir que cap d’ells tindria “la pilota” degut al que havia passat. Un dels nens va aixecar la mà i em va dir: “Però jo pensava que lo de la pilota només era al entrenu…”.

    Aquests son els detalls que et fan veure que hi ha alguna cosa que no s’està fent bé. Com lo de la porta.
    Crec que, com dius tu, tots ens hauriem de posar d’acord amb els valors que volem ensenyar, per que els nens seran els primers en veure les petites incoherències que hi hagin en el nostre discurs,

    Responder

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *