D’esport i vida

La veritat és que tota la vida he fet esport. A algunes èpoques molt més que d’altres. De ben petita, com a bona nena, sentia passió pel patinatge artístic i m’hi vaig iniciar als 4 anys. Paral·lelament vaig fer un any de gimnàstica rítmica. I feia dansa a l’esbart del poble. Més endavant vaig jugar uns quants anys a bàsquet, era aler i tenia vista. Més endavant ho vaig haver de deixar perquè estudiava música al conservatori i va acabar absorbint la resta d’activitats.

Tot i haver fet gairebé sempre esport mai m’he sentit gaire competent. Sempre m’he sentit una persona més mental que física, gran lectora, catalogada com a la típica “llesta” més hàbil amb el pensament que amb el cos. Sempre he sigut una mica patosa.

Després de deixar el bàsquet, quan vaig entrar a la universitat em vaig apuntar a un gimnàs amb una amiga. Suposo que és aquella edat estranya en què l’únic que vols és veure’t millor i no vaig gaudir com hauria. Pensar en l’esport com a mitjà per perdre pes, per estar més tonificat o el que sigui és cometre un greu error perquè practicar esport és molt més que això. En aquella època no ho veia gaire.

Després d’aquesta època vaig estar una mica inactiva, nedava de tant en tant, caminava però no era prou regular com per copsar els grans beneficis que té qualsevol esport.imagesCABKKZ3J

D’un temps cap aquí la meva visió sobre l’esport i el meu autoconcepte a nivell físic ha canviat moltíssim. Vaig començar a sortir a córrer. Va sorgir com una necessitat i suposo que m’hi va empènyer el fet que en qualsevol poble o ciutat ara veus molta gent que surt a trotar amb més o menys ritme. Em va venir de gust, així simplement. I em va enganxar moltíssim. Sempre he sigut una persona amb resistència, sóc resistent molt més que ràpida. En el running he trobat el meu aliat. Vaig començar sortint a córrer mitja horeta anar fent, amb qualsevol calçat no molt adequat. Em vaig comprar unes asics, vaig anar pujant fins a 45 minuts, més tard una hora. I més tard vaig començar a fer curses de 10K. Experimentava aquell benestar de superar-se, de veure que avançar és possible, de voler més sempre més, però com a finalitat sempre gaudir, divertir-se, patir una mica però amb cap. Vaig començar a sentir-me competent, més lleugera, capaç de practicar altres esports també. Vaig tornar a la piscina, combinant ambdós esports i vaig descobrir de nou que el voler superar-se pot ser molt plaent sempre que no competeixis gaire amb tu mateix. Vaig començar nedant poc. Ara vaig a un bon ritme, em sento feliç dins l’aigua i després surto a córrer i noto que el cos s’ha adaptat a l’esforç.

De sobte veus que l’esport va ocupant part de la teva vida i no tens por de provar res. M’estic iniciant al pàdel tot i ser bastant dolenta, però m’ho passo bé, em fa connectar amb altra gent i treballar en equip (ja veieu que acabo sent d’esports una mica solitaris…).

Paral·lelament a tot això, l’any passat vaig fer sis etapes del Camino de Santiago. Una experiència espectacular. Butllofes, patiment…fer amics, concentrar-se en el camí, en arribar, no pensar res, no ser res i ser el camí.

Suposo que va ser el punt culminant de descobrir que a la meva vida sempre més hi haurà esport. Perquè finalment l’esport també és la meva vida.

Anna Mercader

Mestra

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *