Tres exemples

El metro és una font infinita d’històries. El meu trajecte no és gaire llarg, no arriba a 10 minuts. Encara i així, avui he vist tres exemples no excepcionals de relacions familiars avui dia.

Aquest matí, tot just arribar a l’andana del metro, a un banc asseguts, es trobaven un pare amb el seu fill. El pare, de mitjana edat, jugant amb el mòbil i el fill, d’uns 13 anys, escoltant música. Els conec a tots dos de vista i tinc la certesa del seu parentiu familiar. Pot dubtar-se d’ell ja que en tot el trajecte no és que no s’hagin dirigit la paraula, ni tan sols s’han mirat com a mínim fins que han baixat a la parada anterior a la meva.

Al mateix vagó en que viatjava acompanyat del pare i el fill hipercomunicatius entre ells, a la següent estació, han pujat Família Educacióuna mare amb el seu fill, seient davant meu. Mare al voltant d’uns 40-45 anys i fill d’uns 15-16, o com a mínim això deien els llibres que portava. També tenen una gran conversa, poc abans de que la mare baixi del metro:

–          Cuando llegue a casa, jugaré mínimo 20 minutos a la Play.

–          Primero debes hacer otras cosas.

–          ¡No, no! Los 20 minutos primero y después…

–          Lo primero es lo primero.

–          Pues eso. La Play.

–          ¡¡Buff!! De acuerdo.

Aquesta tarda, a l’ascensor de baixada cap a l’andana de tornada cap a casa, uns pares amb el seu fill. Es tracta d’una família que normalment em trobo i que no perden la capacitat de sorprendrem. Cada cop ho tenen més difícil. Pares de mitjana edat i nen d’uns 8-9 anys. Primer a l’ascensor el pare li ha dit al nen que aguantés la porta per una senyora gran que arribava. El nen ni s’ha mogut i al final ho ha fet el propi pare mirant al seu fill una mica indignat. Frase espectacular del nen:

–          No entenc perquè m’ho dius a mi si podies fer-ho tu.

No hi ha hagut resposta per part del pare ni de la mare. El nen a començat a explicar que la mestre no li havia deixat jugar amb els regals de Reis que havia dut a l’escola perquè divendres ell estava malalt. Ni tan sols li havia deixat treure la pilota de futbol. La mare diu:

–          Vaja tela amb la mestra! Mira, mentre esperem a que arribi el metro, podeu jugar a l’andana una mica.

I si, pare i fill s’han posat a jugar amb la pilota a l’andana del metro i de tots, la pilota ha sigut la primera a entrar dins del metro. Tots tres rient i perdudament feliços.

Només són tres exemples, però n’hi ha de molts més. Es poden veure a multitud de llocs com esperant la sortida d’escola, al carrer, passejant pel costat del riu, als nous parc infantils Carrefour i Decathlon…

Per sort també hi ha moltes famílies que tenen clar que l’educació comença a casa, amb la pròpia família i que no esperen que l’escola els hi faci la feina. Sempre va tot millor quan totes les parts implicades col·laboren i segueixen la mateixa direcció, recolzant-se entre elles per aconseguir l’objectiu comú de tots. Prou feina té tothom si fa la seva part ben feta com per fer la que no et toca o no fer la que et pertoca. Aquí és on començar a fallar tot.

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *