No pots jugar

El meu primer any com a mestre de primària a l’escola pública el vaig passar com molts altres mestres fent substitucions a diferents escoles. Algunes de mestre de primària, altres d’especialista d’educació física i altres realitzant les dues funcions.

Recordo perfectament que a una de les primeres escoles que vaig estar com a mestre especialista, el meu company d’especialitat va dir-me el següent:

–          T’he vist jugar amb els nens. Jo també ho feia fa dos anys quan vaig començar. Ja aprendràs  que els mestres no podem jugar amb els nostres alumnes. Si juguem no fem de mestres.

No vaig contestar.  Si que ho va fer un altre mestre que estava a la sala, tot dient-li que era un amargat. Tot i això, vaig marxar pensant que podria passar-me el mateix a mi i que dos anys més tard podria deixar de jugar amb els meus futurs alumnes. Ràpidament, vaig llençar aquest pensament fora del meu cap.

Puc dir tranquil·lament que això no ha passat i que gairebé set anys més tard continuo jugant amb els nens i nenes amb els que passo tantes hores a l’escola. Per desgràcia també he de dir que massa companys s’han sorprès de veurem jugar mentre feia classe, ja fos al patí, al gimnàs, o a qualsevol altre lloc fent educació física o també a l’aula, el passadís o d’altres llocs fent classe de matemàtiques, català o castellà.

El joc ens dona molta informació sobre els nostres alumnes. Crec necessari fer aquesta observació del joc partint de diferents enfocaments. Un d’ells és compartir el joc, formant part de la dinàmica que es crea i observant les seves relacions quan no tenen un “controlador extern” observant. Tot i que aquest controlador està allà mateix, al seu costat, participant, condicionant o no la dinàmica del joc, generalment s’interpreta el seu control d’una forma diferent.

Existeixen moltes variables a tenir presents. Has d’estar segur de com i quan fer-ho perquè continues treballant i ets el mestre. Sempre ets mestre, no fas de mestre a estones. L’objectiu del joc és que ells juguin i això està per sobre de tot. Igual que he vist a companys i companyes jugant amb els seus alumnes, també n’he vist a alguns comportant-se pitjor que els infants…

En teoria molts experts defensen el joc com a la principal eina a utilitzar en l’àmbit escolar. La realitat no és aquesta i moltes vegades el joc queda destinat als moments d’esbarjo, les classes d’educació física o com a molt quan els alumnes molesten i no sabem que fer amb ells, el clàssic que juguin i no molestin.

Les exigències i directrius dels òrgans superiors responsables de l’educació tampoc ajuden perquè això sigui així. Proves i més proves estandarditzades com si això reflexes les virtuts i els defectes del sistema educatiu. Obliden la influència de l’entorn en tot procés educatiu.

Explotar el joc de totes les formes possibles és un recurs que encara és fa poc. Per desgràcia també he de dir que els mestres que menys juguen o que pitjor veuen el fet de jugar amb els nens i les nenes són els més joves. És una llàstima. Segurament aquests i aquestes són els que fan de mestres con deia el meu excompany. Espero que el fet de reivindicar-nos com a professionals de l’educació no ens faci perdre la realitat de la nostra posició de privilegi gaudint i veient com creix el nostre futur.

1 comentario
  1. Uri
    Uri Dice:

    Absolutament d’acord. El joc és una de les millors eines de què disposa un educador. Òbviament, existeixen diferents tipus de joc i no tots són vàlids per a totes les situacions però, en general, sí que és cert que s’utilitza molt poc. És més, s’utilitza molt més el “jugar per jugar” que el “jugar com a eina educativa i formativa”. És una llàstima.

    Responder

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *